dissabte, 16 de juliol de 2011

Amor? Buè... (...no)!

Amor, on ets?
Et conec, però te'm fas esquívol.
Ets patrimoni de la gent "clean",
que per a ser "guai" t'insulta,
et menysté i et reinventa,
relegant-te a la passió
i a l'amistat pregona;
de l'enamorament no passa;
i encara sort que t'observen
la indispensable complicitat!
(La cosa més fàcil, altrament...,
perquè d'aquí en treuen clans
i d'altres coses acomodatícies...
Complicitat d'escola, al capdavall).

Amor meu,
per culpa teva sóc
un arrossegat
que t'entén tal com ets:
dur en les teves exigències,
dolç en les teves expressions.
No tinc cabuda en un món
on la voluntat de caminar amb tu
és nul·la i fins incòmoda.
On ets, que no em crides
a viatjar amb tu, dintre teu?
Si t'entenc i t'he conegut,
per què em rebutges d'aquesta manera?
No em contestis, que ja ho sé:
la voluntat que demanes,
ara jo ja no la tinc,
(com tothom que et fa a mida).

I la pregunta que m'obligues a fer-me
te la contestaré amb una altra pregunta:
l'he tinguda mai,
la volença de tu?




(Aquesta és l'apologia
d'un egoisme pregon.
I quina altra cosa, si no,
quan tota amistat salvatge,
enamorament "inevitable",
complicitat agradosa,
no és sinó un bram,
un crit desordenat,
a trobar-se en vida
egoismes convergents,
egolatries populars,
potents, i pares
de família borda?


Només, que el meu egoisme
crida la fórmula de la relació;
mai les persones,
tan pecadores com jo.)

dimecres, 23 de febrer de 2011

Risc

Quan la persona que negligeix la meva persona sàpiga per què faig campana de la meva persona, em llançarà la cavalleria a sobre. O no; senzillament, negligirà més la meva persona. És tota una persona! No té problemes a l'hora d'entendre's amb la seva persona.

(Dimarts, 30 de novembre del 2010)

Fer campana de l'home de la guarda

He de fer vacances de mi mateix. Ja són massa anys d'acompanyar-me a tot arreu. No em deixo de petja ni que em matin; vagi on vagi, faci el que faci. Només m'agraeixo la meva presència quan vull estar íntimament sol (que no és la major part del dia).
Si ja era conscient d'això quan podia compartir amb (cert) equilibri el meu cos, i els meus pensaments, i els meus sentiments amb una altra persona, ara, quan aquesta altra persona en negligeix la meva i em devora el cor per causa de la seva absència (decantant així completament la balança cap a la morbositat), la meva pròpia companyia esdevé brutal tortura, total i absoluta (i no sé pas qui dels dos la pateix més, si jo o jo).
I com que encara no goso violentar ni l'esdevenir de les coses ni el meu home de la guarda, les vacances poden esperar: avui, només faig campana.

(Dissabte, 13 de novembre del 2010)

dijous, 10 de febrer de 2011

4 - El mot vacu, la paraula rica i l'ordinador (com podria ser una Olivetti, o una Royal, o una Underwood).

per el Paco Pi el diumenge, 23 / gener / 2011 a les 05:12

Al dropo del pis alt se li queden les paraules enganxades als marcs de les finestres (ocupats i envaïts en perfecte desordre) quan, després d'escriure un paràgraf a l'ordinador (connectat via Wi-Fi a un senyal desconegut i sense permís), llegeix en veu alta el resultat d'allò que ell considera una bona redacció (en la qual ha invertit un temps que hom jutjaria desmesurat, però no així el dropo), per veure com li sona.
També, quan, tot escrivint, distreu els ulls de la pantalla per pensar què pot venir a continuació, i va repassant -inconscientment, involuntàriament- les formes lògiques de l'habitacle, i fa volàtils passades per les finestres, com per capturar un exterior massa exterior per a ell.
O bé, també, quan, bo i pensant, dóna amb les paraules adequades i les escriu.
I de manera molt especial, quan fa autèntics monòlegs tractant de lligar la història i les frases; les paraules, you know.
Al final, i després d'anys d'anar desenganxant aquelles paraules i llençant-les a la brossa, un bon dia descobreix que tot aquest garbuix que s'arma als marcs de les finestres és preciós, àdhuc espectacular. Així, decideix que farà conxorxa amb l'atzar i que escriuran plegats, l'atzar i ell, les narracions a base de compilar, amb un nou desordre, les paraules alliberades d'una ment i presoneres d'uns marcs de finestra.
Però primer s'hauran de resoldre les qüestions que concerneixen al caràcter felí (d'un gat, posem per cas) i a la feminitat divina (d'una certa dona), ja que dues lluminàries tan poc crepusculars en un univers tímidament laboral, per força han de fer saltar espurnes.


(Continuarà)

3 - Dins d'una quinta justa

per el Paco Pi el diumenge, 10 / octubre / 2010 a les 05:28


"Fortissimopiano subito i bigoti fins a una 'f'". Això és pel que es delia un veí que, en plena jornada laboral, tocava el contrabaix, i que no va parar en tot el dia de fer una mateixa nota amb aquesta dinàmica. Un sol dia. I no més. (La nota? Una que no entra en el registre del violoncel.)
L'acidesa de l'àcid de les llimones de fregar cordes de contrabaix (o d'ukelele) no afecta prou ni les unes (les llimones) ni les altres (les cordes), i tot queda en un agredolç insuportable. Massa expressiu.
El veí, doncs, pretén insistentment la seva veïna, car cap altra feina no li resta per fer.
Però la dona de déus no es dóna per al·ludida: estàs massa ocupada abraçant els efectes lascius del pernil de gla sobre la teva gran personalitat -que exhibeixes amb penes i treballs, defensada a capa i espasa per bards i vassalls, i que la discreció felina t'ha portat a fer trontollar (a contracor teu, és clar).
El veí diu: "Doneu-me una bona olor i seré el més prolífic del món". I estén els braços en creu.


(Continuarà)

2 - Lírica

per el Paco Pi el dissabte, 9 / octubre / 2010 a les 14:25

La lírica ja no els serveix de res: massa expressiva, massa avorrida, inintel·ligible fins i tot..., però són feliços quan el servei de neteja canta sarsuela durant la feina. Això sí, sempre que quan acabin cantin òpera. Despullats. O no.
No saben que qualsevol dia hi haurà una plantada rapera (culminada amb danses populars) a les dutxes dels vestidors; i tothom vestit amb les millors gales hivernals, que és com més capes de roba els poden cobrir. Tant sí com no.
És la llei del pèndul: fins quan, el gos còmplice del gat? Com sempre, el pernil hi jugarà un paper fonamental. Però el quid és la gla. (Proporcions + qualitat, aquest és el secret.)
Quan senten cridòria acostumen a tancar finestres. No en saben res, ni del gos ni del gat; però sí de la dona de déus (agitadora comercial del servei de neteja), que no cantarà mai òpera, a fi que li busquin una certa expressivitat no capida.


(Continuarà)

1 - Dona de déus

per el Paco Pi el dissabte, 9 / octubre / 2010 a les 00:42

Un gos ensuma un camal dels teus pantalons esperant-ne la sortida de la guineu, i tu el foragites. Dona de déus! Has provat de donar-li un tall de pernil (de gla!), bo i mirant-lo de fit a fit?
Veges que el teu gat es trencarà el pit de riure quan descobreixis que ell no se n'ha cruspit la plàtera, parada per tu mateixa per a la guineu!
I agafarà un tren ben lluny, per dissimular. I a tu et preocuparà el seu parador. Però no ploraràs, perquè... qui és el guapo que plora després d'un bon àpat a base de semblant menja, tan universalment celebrada?
El gos corre a empaitar el tren, a la cerca del gat fugisser; i no l'atraparà pas.
Però, què has fet, dona de déus?

(Continuarà)

dimarts, 8 de febrer de 2011

Aliment per al canari

El canari es mira, com sempre, el melic.
No arriba a fi de mes, i ha de fer volar coloms...,
...però aquests no l'obeeixen, és clar!


Els coloms no l'obeeixen, és clar,
i vol una beina que l'embolcalli...,
...car l'amor apaivaga la fam.


Són molts coloms, els coloms.
Pobre canari, estàs sol, estàs ben sol...,
...i ells tindran la beina que esperaves.


La gelosia no alimenta, melic.
Mira't el canari, que està molt sec...,
...car la beina no creu en l'amor.