Amor? Buè... (...no)!

Amor, on ets?

Et conec, però te'm fas esquívol.

Ets patrimoni de la gent "clean",

que per a ser "guai" t'insulta,

et menysté i et reinventa,

relegant-te a la passió

i a l'amistat pregona;

de l'enamorament no passa;

i encara sort que t'observen

la indispensable complicitat!

(La cosa més fàcil, altrament...,

perquè d'aquí en treuen clans

i d'altres coses acomodatícies...

Complicitat d'escola, al capdavall).

Amor meu,

per culpa teva sóc

un arrossegat

que t'entén tal com ets:

dur en les teves exigències,

dolç en les teves expressions.

No tinc cabuda en un món

on la voluntat de caminar amb tu

és nul·la i fins incòmoda.

On ets, que no em crides

a viatjar amb tu, dintre teu?

Si t'entenc i t'he conegut,

per què em rebutges d'aquesta manera?

No em contestis, que ja ho sé:

la voluntat que demanes,

ara jo ja no la tinc,

(com tothom que et fa a mida).

I la pregunta que m'obligues a fer-me

te la contestaré amb una altra pregunta:

l'he tinguda mai,

la volença de tu?




(Aquesta és l'apologia
d'un egoisme pregon.
I quina altra cosa, si no,
quan tota amistat salvatge,
enamorament "inevitable",
complicitat agradosa,
no és sinó un bram,
un crit desordenat,
a trobar-se en vida
egoismes convergents,
egolatries populars,
potents, i pares
de família borda?


Només, que el meu egoisme
crida la fórmula de la relació;
mai les persones,
tan pecadores com jo.)