"Fortissimo, piano subito i bigoti fins a una 'f'". Això és pel que es delia un veí que, en plena jornada laboral, tocava el contrabaix, i que no va parar en tot el dia de fer una mateixa nota amb aquesta dinàmica. Un sol dia. I no més. (La nota? Una que no entra en el registre del violoncel.)
L'acidesa de l'àcid de les llimones de fregar cordes de contrabaix (o d'ukelele) no afecta prou ni les unes (les llimones) ni les altres (les cordes), i tot queda en un agredolç insuportable. Massa expressiu.
El veí, doncs, pretén insistentment la seva veïna, car cap altra feina no li resta per fer.
Però la dona de déus no es dóna per al·ludida: estàs massa ocupada abraçant els efectes lascius del pernil de gla sobre la teva gran personalitat -que exhibeixes amb penes i treballs, defensada a capa i espasa per bards i vassalls, i que la discreció felina t'ha portat a fer trontollar (a contracor teu, és clar).
El veí diu: "Doneu-me una bona olor i seré el més prolífic del món". I estén els braços en creu.
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada