per el Paco Pi el diumenge, 23 / gener / 2011 a les 05:12
Al dropo del pis alt se li queden les paraules enganxades als marcs de les finestres (ocupats i envaïts en perfecte desordre) quan, després d'escriure un paràgraf a l'ordinador (connectat via Wi-Fi a un senyal desconegut i sense permís), llegeix en veu alta el resultat d'allò que ell considera una bona redacció (en la qual ha invertit un temps que hom jutjaria desmesurat, però no així el dropo), per veure com li sona.
També, quan, tot escrivint, distreu els ulls de la pantalla per pensar què pot venir a continuació, i va repassant -inconscientment, involuntàriament- les formes lògiques de l'habitacle, i fa volàtils passades per les finestres, com per capturar un exterior massa exterior per a ell.
O bé, també, quan, bo i pensant, dóna amb les paraules adequades i les escriu.
I de manera molt especial, quan fa autèntics monòlegs tractant de lligar la història i les frases; les paraules, you know.
Al final, i després d'anys d'anar desenganxant aquelles paraules i llençant-les a la brossa, un bon dia descobreix que tot aquest garbuix que s'arma als marcs de les finestres és preciós, àdhuc espectacular. Així, decideix que farà conxorxa amb l'atzar i que escriuran plegats, l'atzar i ell, les narracions a base de compilar, amb un nou desordre, les paraules alliberades d'una ment i presoneres d'uns marcs de finestra.
Però primer s'hauran de resoldre les qüestions que concerneixen al caràcter felí (d'un gat, posem per cas) i a la feminitat divina (d'una certa dona), ja que dues lluminàries tan poc crepusculars en un univers tímidament laboral, per força han de fer saltar espurnes.
(Continuarà)
1 comentari:
que xulo Paco aquests escrits veig que gaudeixo de bon ull sabia que tu i les paraules sou tot un mon merciuna abraçada
Publica un comentari a l'entrada