He de fer vacances de mi mateix. Ja són massa anys d'acompanyar-me a tot arreu. No em deixo de petja ni que em matin; vagi on vagi, faci el que faci. Només m'agraeixo la meva presència quan vull estar íntimament sol (que no és la major part del dia).
Si ja era conscient d'això quan podia compartir amb (cert) equilibri el meu cos, i els meus pensaments, i els meus sentiments amb una altra persona, ara, quan aquesta altra persona en negligeix la meva i em devora el cor per causa de la seva absència (decantant així completament la balança cap a la morbositat), la meva pròpia companyia esdevé brutal tortura, total i absoluta (i no sé pas qui dels dos la pateix més, si jo o jo).
I com que encara no goso violentar ni l'esdevenir de les coses ni el meu home de la guarda, les vacances poden esperar: avui, només faig campana.
(Dissabte, 13 de novembre del 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada