dissabte, 16 de juliol del 2011

Amor? Buè... (...no)!

Amor, on ets?
Et conec, però te'm fas esquívol.
Ets patrimoni de la gent "clean",
que per a ser "guai" t'insulta,
et menysté i et reinventa,
relegant-te a la passió
i a l'amistat pregona;
de l'enamorament no passa;
i encara sort que t'observen
la indispensable complicitat!
(La cosa més fàcil, altrament...,
perquè d'aquí en treuen clans
i d'altres coses acomodatícies...
Complicitat d'escola, al capdavall).

Amor meu,
per culpa teva sóc
un arrossegat
que t'entén tal com ets:
dur en les teves exigències,
dolç en les teves expressions.
No tinc cabuda en un món
on la voluntat de caminar amb tu
és nul·la i fins incòmoda.
On ets, que no em crides
a viatjar amb tu, dintre teu?
Si t'entenc i t'he conegut,
per què em rebutges d'aquesta manera?
No em contestis, que ja ho sé:
la voluntat que demanes,
ara jo ja no la tinc,
(com tothom que et fa a mida).

I la pregunta que m'obligues a fer-me
te la contestaré amb una altra pregunta:
l'he tinguda mai,
la volença de tu?




(Aquesta és l'apologia
d'un egoisme pregon.
I quina altra cosa, si no,
quan tota amistat salvatge,
enamorament "inevitable",
complicitat agradosa,
no és sinó un bram,
un crit desordenat,
a trobar-se en vida
egoismes convergents,
egolatries populars,
potents, i pares
de família borda?


Només, que el meu egoisme
crida la fórmula de la relació;
mai les persones,
tan pecadores com jo.)